Bienvenida

Me llamo Diego Zamora Cornadó y soy nieto de Blas Zamora. Vivo en Barcelona y mi dirección de correo electrónico es: dzcantas@gmail.com.

Antas es el pueblo de mi padre y el mío también. No he nacido allí pero soy antuso. Está en Almería, en la costa de Levante, cerquita de Murcia. Recopilo léxico de mi pueblo y del Bajo Almanzora en general. Además escribo sobre distintas cosas que me inquietan o me gustan. Soy padre de Lucía.

viernes, 10 de agosto de 2007

Un Catálogo para Antas

Somos lo que somos porque hemos sido lo que hemos sido. Esta obviedad obliga a mantener la memoria dignamente, a protegerla y a divulgarla.

En términos de urbanismo municipal en Antas, proteger la memoria significa hacer un catálogo de las construcciones y edificios que hay que proteger. Este catálogo es la herramienta jurídica que permite condicionar qué se puede hacer en un edificio, independientemente de la propiedad, sea un particular, una administración o la iglesia.

Hay diversos niveles de protección, sólo fachada o protección integral.

Desde mi punto de vista hay algunos edificios que sería imprescindible proteger para salvaguardar nuestra memoria colectiva.

Sin ánimo de ser exhaustivo propongo los elementos que habría que proteger. Son todos los que están pero no están todos los que son. Falta mirar Jauro, los Raimundos y todos los cortijos aislados con atención.

- La iglesia. El campanario y la fachada son imprescindibles. El color azul de la cúpula es un elemento característico que identifica Antas.

-El convento.

-El Pilarico. Además pide una rehabilitación urgente que debería de pagar el ayuntamiento, con un convenio con la Iglesia si es que ésta tiene la propiedad.

-Los dos grandes cortijos que hay a cada lado de la carretera entrando desde el real.

-Los arcos del Real.

-Los arcos del camino de en medio.

-Los arcos “de las monjas” (estas comillas merecerían un escrito aparte y un día lo haré, cuando se me quite la mala leche que me envenena).

-El cortijo de Don Luis (el de la familia Jiménez).

-Algún cortijo antiguo que tenga verdadero valor arquitectónico (esto necesita del análisis de expertos que el mercado ofrece).

-Yo añadiría algunos bancales puestos en vaguadas que estén bien conservados. Explican muy bien la pelea por acumular humedad más que agua, y son de una belleza innegable.

-Algún muro de piedra seca que esté bien conservado. Esta técnica constructiva tan ingeniosa y tan propia de la comarca ha caído completamente en desuso y si no conservamos algún muro dejaremos de verlos a medida que el tiempo los vaya derribando.

De haberse conservado los distintos caños (el de la era, el de la calle del Aire…) hubiera habido que protegerlos también. Para ellos llegamos tarde y en parte eso explica la necesidad misma del Catálogo.

Decía al principio de este escrito que hay que proteger, mantener y divulgar la memoria colectiva. Con el catálogo sólo se protege jurídicamente. Mantener y divulgar son obligaciones que competen a todos, especialmente al Ayuntamiento, y sobre lo que se ha hecho poco o nada. Empezar sería bueno.

6 comentarios:

Pere Lleal dijo...

Aquests tics reguladors que afloren a cada article…
Si la família Jiménez decideix fer una cuina nova, reformar les quadres, tirar el cortijo a terra i fer-hi una piscina olímpica, convertir-lo en puti club, o en museu, és el seu problema. Mai una panda externa de tècnics il•luminats de tota mena sabran el que convé fer-li cortijo millor que el seu propi amo.
Aquest immobilisme regulador... si Don Luis hagués de fer-se el cortijo avui en dia, segur que li seria impossible; permisos, urbanisme, ajuntament, medi ambient, agricultura, i tot l’elenc de funcionarat intervencionista decidit a capar la iniciativa privada. Un cortijo? On vas a parar, si és sòl no urbanitzable!

Diego Zamora dijo...

Pere Lleal, no tens raó. Segons el teu plantejament el propietari del la Pedrera podria, donat que ningú millor que ell coneix el que li convé a la seva propietat, pintarla de verd, o fer-la diàfana per dins, o posar-hi un bingo o una casa de barrets...

Segons aquest magnífic principi segons el qual el màxim coneixedor de el que convé fer en un lloc és el propietari, a la Cerdanya ens podria aparèixer un edifici de 150 plantes. T'asseguro que si es permetés algú el faria, i a ell li convindria. I segons tu això seria el millor...

Pere Lleal dijo...

En canvi, segons el magnífic principi bolxevic, es permet usurpar la propietat privada sempre que el partit ho cregui convenient, i així és com les grans cases del país han passat a ser centres cívics, CAPs, Ajuntaments, museus... Primer pas catalogació, segon pas denegació de qualsevol permís d’obra i/o ús per no adequar-se a les directrius del catàleg, i un cop el propietari està fart/arruïnat, tercer pas, declaració de ruïna imminent, inici d’obra de consolidació per part de l’administració actuant a costa del propietari, i si aquest no pot pagar, ens quedem l’edifici a canvi del pagament. Et voilà. (i tot legal!).
I parlant de la Cerdanya, per què hauria de ser dolent un edifici de 150 plantes? De fet, malgrat l’enorme regulació, no s’ha impedit que les 150 plantes, enlloc de verticalment s’hagin disposat horitzontalment en forma de cases en filera, és més, la mateixa regulació, a partir de fer escassíssim el sòl on es pot edificar, ha generat aquests monstres que únicament busquen el màxim aprofitament de l’escàs sòl disponible. Amb un sòl liberalitzat això no s’hauria produït, però bé, el creixement immobiliari està esgotat per una bona temporada.
Finalment estic convençut que els mateixos tècnics que denegarien avui el permís per pintar de verd la pedrera, d’haver estat a l’ajuntament quan el Sr. Milà va iniciar l’obra tampoc li haurien donat permís per no ajustar-se la façana a alguna norma.

Diego Zamora dijo...

Pere Lleal aquest cop fas demagògia.

Anem a pams. El cas que expliques és real. Que se'n faci algun mal ús no justifica la necessitat de crear-lo. Bàsicamente perquè el que es guanya és molt més que el que es perd. En tot cas dubto que tot sigui legal com tu dius. Quan es nega la llicència d'obres sistemàticament i crec que es podria guanyar a tribuanals. Certament no sóc advocat però ja ho consultaré.

A la Ceranya un edifici de 150 plantes tindria un impacte, no només visual altíssimament dolent. Negar-ho és una mica ridícul.

Finalment pel que fa a la Pedrera és quan fas més demagògia. Com és obvi la Pedrera podria ser un edifici igual de genial respectant la ordenació vigent. Obvi. I segurament seria millor i tot.

Pere Lleal dijo...

Amb això de la Pedrera m’explicaré. Ho he escrit pensant en les normes que conec més que són les dels Pirineus, desconec si a Barcelona està tant regulat el tema de les façanes però suposo que si. Efectivament tant a la Vall d’Aran com al Pallars o la Ribagorça actualment totes les normes que he vist, obliguen a fer les façanes de pedra (s’accepta perfectament un folrat de dubtosíssima qualitat) i les normes entenen que això és arquitectura tradicional i que és l’únic que és adequat realitzar.
Doncs bé, la realitat és que tradicionalment les façanes de les cases en aquestes zones han estat cobertes amb arrebossat, que de pura misèria i falta de manteniment va anar caient durant la llarga crisi que van patir aquestes zones, fins que a finals dels vuitanta van venir els que van començar a fer normes i van entendre que l’arquitectura tradicional que pretenien conservar eren aquelles cases en carn viva.
El resultat és aquesta arquitectura de pessebre barat que tenim ara. A més aquesta rigidesa de normes impedeix qualsevol mena d’innovació, només cal veure l’arquitectura de muntanya que s’està fent a Suïssa o a Àustria (ie http://www.kaufmann.archbuero.com/), mentre aquí repetim un model ridícul, mal executat i mal interpretat.
Per tant, enllaçant amb la Pedrera, crec que seria lamentable que per una norma, a vegades tant estúpida com la que et comentava, es capi la creativitat i la innovació que no s’ajusti a ella, per això crec que amb les normes a la mà avui en dia una façana així no seria possible.
Finalment estic d’acord en una cosa: segurament cal protegir el que es va fer en temps de normes dèbils i homes forts perquè mai més es tornaran a donar creacions tant singulars i esplèndides.
Ja veus que em trobes ociós aquesta tarda. Fins ara.

Diego Zamora dijo...

Jo no sóc gaire ambciós i em conformo amb que una nova construcció no esguerri l'entorn on s'ubica. Certament alguna norma és necessàriament discutible, però fins i tot en aquest cas endreça. No sé si t'imagines on s'hagués pogut arribar sense aquestes normes. Jo t'ho diré. Al meu poble hi havia una arquitectura pobra, conseqüència de la misèria, però esplèndida dins de l'austeritat. Al meu poble no han arribat els il·luminats que tu dius i finalment s'han imposat les balaustres, capitells, columnates i merdes ostentoses horribles. En definitiva un resultat molt pitjor que el que ha quedat als pirineus. Per tant dóna gràcies perquè el meu poble se l'han carregat la manca de normes i el sól lliberalitzat de facto. Qui sap si per sempre més.

En uns dies escriuré alguna cosa més al respecte.

Sociable

Seguidores